A mitjan segle XX es va forjar una simbiosi entre l’esport i la premsa: els dos àmbits s’influïren mútuament. Aquesta influència va ser doble en el sentit que, mentre l’esport guanyava força i difusió gràcies a la premsa, la premsa, gràcies a l’esport, va millorar la seva qualitat editorial amb la incorporació de fotografies, il·lustracions i vinyetes, i, a més, es creà una xarxa de corresponsals als municipis forans, que varen donar un nou aire als periòdics. Els autors d’aquest volum reflexionen sobre com a les illes Balears l’esport es va convertir en un fenomen de masses interclassista que arribà a tots els barris de Palma i a totes les ciutats, viles i llogarets de l’arxipèlag. Les repercussions socials, polítiques, econòmiques, urbanístiques i culturals foren cada vegada més importants i modificaren la manera de viure dels ciutadans i, amb el temps, també de les ciutadanes.

En les Elegies de Teognis de Mègara ressona el desencís d'un aristòcrata que veu com s'esfondra el món que coneixia. Però, més enllà del seu temps, el poeta converteix l'experiència personal en reflexió universal: la fragilitat dels valors, la corrupció del poder, el pas inexorable del temps, la recerca del plaer mesurat, la fidelitat en l'amor i en l'amistat. Tot allò que, fa més de dos mil anys, preocupava els grecs, continua interpel·lant-nos avui amb una sorprenent claretat. Amb criteri didàctic i un ordenament temàtic renovat, la traductora ens ajuda a seguir el fil d uns versos que «enganxen»: consells, sentències, advertiments i confidències adreçats al jove Cirnos, que han esdevingut, amb el temps, veritables lliçons de saviesa i que conformen la primera traducció completa al català per obrir-nos les portes a una poesia viva i intensa. Tal com recorda Francesc Casadesús en el pròleg, aquestes elegies ens obliguen a mirar de nou el nostre present i a preguntar-nos quin rumb volen prendre les societats modernes enmig d'un canvi de paradigma moral. Les ales de perennitat que Teognis atorgava al seu deixeble són també les que han permès a aquesta poesia travessar els segles i arribar fins a nosaltres, encara vibrants, encara necessàries.

L'Alguer és el territori més allunyat geogràficament i culturalment de la catalanofonia, i la llengua hi viu una situació sociolingüística molt complexa. Per això, en aquest treball s'analitzen les creences i les percepcions socialment compartides sobre les llengües que configuren l'imaginari de la societat algueresa, tenint en compte com es perceben el català denominat popularment alguerès i l'italià en la pràctica social, la relació que s'estableix entre llengua i identitat, així com la percepció sobre els models de llengua, tenint en compte que la varietat algueresa és una de les més singulars del català. Per a fer-ho, es parteix d'una perspectiva etnogràfica que combina entrevistes i grups de discussió, els quals posen de manifest que el català a l'Alguer es concep més aviat com un element identitari i no ben bé com una llengua, categoria que es reserva per a l'italià, que és la llengua de relació social. La causa principal d'aquesta assumpció són les ideologies lingüístiques que s'adscriuen a cada idioma, que són fruit d'unes polítiques estatals que han promogut tradicionalment una socialització nacional comuna arreu de l'Estat italià.

Els ocells de les rondalles meravelloses és un estudi comparatiu de les recollides pels més grans representants de la rondallística catalana: Antoni M. Alcover a Mallorca, Joan Amades a Catalunya i Enric Valor al País Valencià. S’hi presenta què és una rondalla meravellosa segons l’etnopoètica, es biografien els tres autors i les característiques idiosincràtiques de llurs aplecs. El que dona sentit al títol és l’anàlisi detallada i amb exemples literals de la presència d’espècies concretes d’ocells a les rondalles revisades. En resum, s’ha detectat i estudiat l’ús parcial o compartit d’un centenar d’espècies i llurs funcions en una anàlisi d’arqueologia narrativa. A més, es proposa una comparació dels tres reculls a través de set diferències (autor, estil, producció, localitzacions, cronologies, finalitats i espècies d’ocells). Així doncs, un bon esbart d’alats plumífers sobrevola per la gran riquesa lingu¨ística i cultural d’aquestes narracions i la seva funció com a transmissores del saber tradicional.