Quantes vegades hem arribat tard? Quantes paraules han quedat suspeses en l’aire, sense ser dites, amagades en algun racó de la memòria fins a esvair-se en el silenci? I per què la lucidesa apareix sempre quan ja és massa tard, quan tot allò que volíem dir sembla inútil o impossible?
Durant anys, aquestes idees han romàs tancades dins el meu cap, insistents, reclamant sortir a la llum. Sé que arriben tard -potser molt tard-, però encara així demanen ser escoltades.
Aquest llibre és el relat d’un enderroc, i també d’un intent de reconstrucció. De les runes d’una història personal s’alcen les paraules que mai no vaig saber pronunciar, els pensaments que el temps va retenir i que avui, finalment, prenen forma.
Perquè, fins i tot quan sembla que ja no serveix de res, hi ha coses que han de ser dites.
Això és tot allò que no us vaig dir.
