Hi va haver un temps en què la vida dins l’edifici era, si no senzilla, almenys predictible, reglada pel seu estàtic ordre intern. Oblidats del món exterior, els hostes navegaven a vela entre aules i passadissos. La jerarquia era invisible i inútil, i els estudiants es mesclaven amb els pacients com a la cuina el xef ordia el caldo –i els pastissets de cabell d’àngel i les pizzes i les merengues de tres colors– de manera interactiva i fins amable.
Però a fora esclatà un conflicte. I malgrat que ningú no sap, ni li importa, què l’ha causat, un vent de mort s’escola entre les parets amples i sobre els claustres, i la pluja negra amara els hortets i l’ànima dels habitants, i l’hora de l’amor o de fer-se vegetarià es perd, potser per sempre, en la mullena hostil.
Una novel·la escrita en primera persona amb la intensitat, la veritat, d’un diari íntim, però que al mateix temps ofereix un humor que la fa pròxima i una tendresa a flor de pell.
XXX Premi Benvingut Oliver de Narrativa
